A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ


Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.



ESDEVENIR HISTORIADOR
Sóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).
El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.
L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.
En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre els segles XVIII, XIX i XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir del 2010 també m'ha permès encetar altres camins, com ara el de fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.


diumenge, 28 de maig de 2017

VERDAGUER SEGRESTAT



El passat 19 de maig es va inaugurar a Folgueroles l'exposició itinerant Verdaguer segrestat. La utilització del mite durant el franquisme. Es tracta d'una producció de la Fundació Jacint Verdaguer amb el suport de la Xarxa de Museus d'Història de Catalunya. 

Amb aquesta exposició es commemora els cinquanta anys de l'obertura  de la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles (1967-2017). N'hem estat comissaris la Carme Torrents, directora de la Fundació, i jo mateix. Han estat  molts mesos d'investigació i de treballs preparatoris, però ha valgut la pena. L'exposició demostra l'apropiació amb èxit que el franquisme va fer de Verdaguer, la qual cosa ha condicionat del tot la visió que es té el poeta encara avui. Es podrà veure a l'edifici de l'Ajuntament de Folgueroles fins al final d'agost. Després anirà a Vil·la Joana (Barcelona) i a altres poblacions catalanes.

El mateix dia 19 el periodista Jordi Molet m'entrevistava a El 9 TV en relació a aquesta exposició.


_carles_puigferrat

                                    Vegeu l'entrevista sobre
                                     Verdaguer segrestat



dissabte, 27 d’agost de 2016

LLIMIANA, UNA ANTIGA VILA CLOSA DEL PALLARS JUSSÀ


Una de les perles del Pallars Jussà és la vila de Llimiana, un dels llocs més suggerents de la comarca. Des d'allí les vistes sobre el Montsec, la vall de Barcedana i el congost de Terradets són espectaculars. Passejant pels seus carrers hom s'adona que es tracta d'un antiga vila closa medieval que havia  gaudit d'una forta vitalitat. No t'esperes trobar-hi una església parroquial d'estil romànic d'unes dimensions tan grans com la que presideix el poble.    


Llimiana des de l'embassament de Terradets

Bona part de Catalunya és plena d'antigues viles closes d’origen medieval. Es tracta de poblacions, sovint a l’ombra d’un castell, que en el seu inici adoptaren una forma urbanística tancada, amb les façanes principals de les cases obertes vers els carrers de l’interior i una muralla amb torres i bestorres que protegia tot el seu perímetre. Són molt corrents en terres que havien estat de frontera als segles XI i XII. En canvi, són poc freqüents a les comarques de la Catalunya Vella on el mas era l’hàbitat rural dominant i en què es donà el fenomen de la urbanització i fortificació de les sagreres. En època moderna moltes d’aquestes viles closes van veure néixer ravals fora del recinte emmurallat, seguint el  traçat dels camins que hi conduïen. 


La vila des de llevant

La majoria d’aquestes viles closes ens han arribat fins a dia d’avui encara amb algun vestigi de la muralla medieval, però moltes no en conserven cap rastre i solament les podem identificar per la seva trama urbanística. Una de les formes urbanes més característiques i elementals que poden adoptar és la vila closa-carrer: les cases es disposen a banda i banda d’un únic vial o eix longitudinal, amb un portal a cadascun dels dos extrems. Cada portal solia estar protegit per una torre (a vegades una torre-portal: el portal s’obria a la base de la torre). Aquest eix principal sol rebre el nom de carrer Major i en moltes a meitat del seu traçat s’eixampla per formar la plaça Major. L’eix longitudinal determina, doncs, una planta rectangular i llargaruda. En algun cas, hi ha carrerons transversals que neixen d’aquest carrer principal. L’església pot formar part de la trama de la vila closa, encara que hi ha molts casos en què l’església es troba fora, a vegades fins i tot força lluny, a alguns centenars de metres.
   


Carrer del Castell




Carrer Major



Arc apuntat al final del carrer Major,
potser vestigi d'un portal 

Algunes viles closes presenten formes urbanes molt més complexes, fruit del creixement de la població o d’un traçat urbanístic inicial molt més ambiciós (per exemple, a partir de dos carrers longitudinals paral·lels).





L'església parroquial de Santa Maria, arran de timba


Llimiana és un cas de manual de vila fortificada carrer. Es tracta d’una població antiquíssima, enfilada a la riba esquerra del Noguera Pallaresa, prop del congost de Terradets. Ocupa el pla superior d’una  mola envoltada de cingles. El poble és a 789 m d’altura, mentre que les vores de l’actual embassament de Terradets, al Noguera Pallaresa, són a 376. El domini del territori és total: al seu davant, a l’altre costat de riu, hi ha el castell de Mur, encara més enfilat (a 876 m). El castell de Llimiana, avui desaparegut, ocupava l’extrem nord del turó. Al segle XI formà part dels dominis d’Arnau Mir de Tost i dels comtes del Pallars Jussà. El carrer que vertebra tot el poble rep el nom de “carrer del Castell”, en el primer tram  i fins a l’església parroquial (perquè en el seu moment arrencava d’aquesta fortalesa), i de “carrer Major” des del temple a l’extrem sud del serrat.   



L'absis central i l'absidiola de migdia


El que deixa bocabadat al visitant, ultra l’excepcional emplaçament de la vila, és l’església parroquial, possiblement de mitjan segle XI. Per les seves dimensions i per la seva ambició arquitectònica. Què hi fa aquí un edifici de tipus basilical com aquest, de tres naus capçades per tres imponents absis de doble nivell –la qual cosa permetia allotjar-hi una cripta, un temple més propi d’un monestir que d’una comunitat parroquial? Un misteri. Com va ser possible que els veïns poguessin finançar una obra així? Quanta població devia viure al lloc vers el 1050?. De moment, no hi ha resposta. Encara que intuïm aquí la mà d’algun dels pròcers que senyorejaren l’indret.  És una església que esdevé un gegant comparat amb altres esglésies parroquials veïnes d’estil romànic. Es tracta d’un edifici molt desconegut, que no sol citar en les síntesis sobre el romànic català, tot i el seu indubtable interès i qualitat arquitectònica. El seu absis central és un dels més alts d’entre els dels temples romànics del nostre país.





diumenge, 23 d’agost de 2015

UN EPISODI TRÀGIC DE LA HISTÒRIA DE LA VALL DE BOÍ


Aquests dies he estat a la vall de Boí i he visitat les seves celebèrrimes esglésies romàniques. Després de la restauracions a què han estat sotmeses, sembla com si en aquestes valls el temps s’hagués aturat en època del romànic. Poc resta ara de les reformes o ampliacions d’època barroca i també és minso el parament i el mobiliari litúrgic d’aquest mateix període que n'ha restat.  

Així mateix, les guies o llibres sobre les esglésies i els plafons informatius dels monuments contenen molt poca informació sobre la seva història i menys encara de la història dels segles posteriors al període del romànic, com si res significatiu hi hagués ocorregut. És el cas, per exemple, de l’església parroquial de la Nativitat del poble de Durro, on res es diu d’un fet tràgic que va tenir-hi lloc al segle XV i que il·lustra com pocs la veritable vida medieval de la vall, ben allunyada d’un idíl·lic pessebre, que és més aviat la imatge que hom s’emporta ara després de visitar la vall (encara que quan visites Boí i t’adones que era un vila closa fortificada comences a dubtar-ne). 


Durro des de l'ermita de Sant Quirc.  El poble és
 a 1.390 m d'altura, sota el serrat de la Plana Pregona 


L'església parroquial de la Nativitat,
a  la part baixa del poble

L’episodi de Durro ha estat molt ben estudiat: es tracta de l’atac de les tropes de comte de Pallars al poble el dia de Sant Quirze (16 de juny) de 1483. Els veïns es van refugiar a l’església amb les seves pertinences perquè el poble no tenia altra defensa. El bel·licós Hug Roger de Pallars va actuar sense contemplacions i, davant el fet que els homes de Durro no volien lliurar-li el lloc, ordenà la crema del temple. Calaren foc a les portes i una vegada a dins van fer el mateix amb els retaules i les caixes que els veïns hi havia portat. Aquests es van tancar al campanar, que va esdevenir el darrer reducte. El foc, però, també va prendre la torre, on la gent del poble hi havia guardat bacons de cansalada i sagins de llard, que van encendre’s com teies de greix. Tretze persones, algunes d’elles infants, perderen la vida dins l’església, cremades. Moltes salvaren la vida perquè es van llançar del campanar o es despenjaren amb cordes per la façana, mentre els homes d’Hug Roger -uns cinc-cents- llançaven tota mena de projectils d'artilleria i de ballesta contra l’edifici.  


El campanar

Així descriu el moment un testimoni dels fets que va declarar en el procés que es va fer contra el comte Hug Roger III acabada la guerra. Parla Jaume de Pena, prevere del lloc de Durro:


“E ell dit testimoni axí nafrat com stava, e tots los altres que allí eren, cridaven totstemps misericòrdia. E vehent que ja·s cremaven e lo fum que·ls ofegava, los que podien lançaven-se del campanar avall, uns assogant-se ab cordes e altres lançant-se axí per avall. E uns se trencaven les cames, e altres los braços, altres no res. (...) Entant que lo dit foch se continuà de manera que fonch tant gran que tot lo campanar caygué en hun feix, e cremaren-se tots los altars, e les campanes que eren en lo campanar totes se fengueren, les quals campanes eren nou. E axí mateix de força del foch se fengueren una bella creu d’argent, una bella custòdia de argent e set calzes (...) E per lo semblant se cremaren tretze persones, entre grans e xiques, que no es pogueren lançar del dit campanar ne exir de la dita sglésia. E allí se rostiren e foren cremades totes dedins la dita sglésia e campanar (...)”


D’aquest episodi i de molts altres de la guerra entre el comte de Pallars i el rei Ferran II, n’hi ha un complet estudi en un llibre que és una meravella: Hug Roger III, senyor en les muntanyes. Procés al darrer comte de Pallars. 1491 (Pagès Editors, Lleida 2002). Pocs estudis tan rigorosos i ben documentats sobre una guerra medieval com aquest hi ha publicats en català.

divendres, 3 d’abril de 2015

ELS JUEUS A LA BARCELONA MEDIEVAL



El passat 11 de març es va inaugurar a Barcelona l’exposició Els jueus a la Barcelona medieval. Es tracta de la nova exposició permanent del centre MUHBA El Call (placeta de Manuel Ribé, s/n), molt a prop de la plaça de Sant Jaume. 

El nou muntatge museístic ha estat pensat per donar a conèixer tots els aspectes del call jueu de Barcelona a l’edat mitjana: els seus orígens, la configuració urbanística del barri, la societat jueva, l’aljama o institució de govern propi i l‘important llegat cultural obra dels erudits que hi van viure. També es tracta el terrible atac al Call de 1391, en què foren assassinades unes 300 persones i que va suposar la desaparició de l'aljama i del barri com un recinte exclusiu per als jueus. Els que van sobreviure van ser obligats a convertir-se al cristianisme.
L’exposició ofereix una visió absolutament nova de la comunitat jueva medieval de la ciutat. Serà una sorpresa per molts. Ho ha estat també per mi. Sobretot el discurs de la primera planta, dedicada al llegat cultural. Personatges com Abraham bar Hiyya, Salomó ben Adret o Hasday Cresques feren aportacions fonamentals a la cultura jueva medieval i al conjunt de la cultura europea.

En aquesta exposició hi he dedicat molts esforços. N’he estat un dels comissaris i el documentalista. El mateix dia de la inauguració BTV em va fer una entrevista sobre el nou espai MUHBA El Call.

Vegeu l'entrevista de BTV

divendres, 26 de desembre de 2014

EL GÒTIC CATALÀ DES DE LA CRIPTA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA


El setembre de 2013 va veure a la llum el llibre Joies del gòtic català, que va publicar Enciclopèdia Catalana i del qual vaig portar la direcció científica. És una obra de gran format, de 455 pàgines i il·lustrada amb fotografies espectaculars. El llibre aplega totes les obres cabdals del gòtic català, entès aquest com l'art gòtic de tots els països de parla catalana. 

En relació amb aquest projecte i com una manera de donar-lo a conèixer, Guillem Carbonell, cap de màrqueting digital d'Enciclopèdia, em va demanar si podria fer-me una entrevista per parlar sobre el gòtic català en un lloc emblemàtic que jo mateix escollís. I ara fa un parell de mesos vam gravar a la cripta de la catedral de Barcelona aquest petita filmació divulgativa. S'acaba de penjar a Internet.


Accedeix a Youtube




dissabte, 30 d’agost de 2014

LA SEGONA VIDA DEL JACIMENT DE L'ESQUERDA



Les ruïnes de l'església de Sant Pere des de sobre la muralla
d'època visigòtica.  En primer terme, l'àrea iber

El dijous 28 d'agost vaig tenir l'oportunitat de visitar les excavacions del jaciment de l'Esquerda, a Roda de Ter (Osona). En els darrers anys els treballs arqueològics han avançat molt. Els nous descobriments han canviat, en bona part, la interpretació i la cronologia que es donava del poblat.

Tradicionalment s'havia defensat -perquè així ho feien creure les troballes arqueològiques fetes fins aleshores- que l'Esquerda presentava dos moments d'ocupació, un d'època iber (V-I aC), amb un període encara anterior (del Bronze Final), i un altre d'època medieval, que arrencava amb l'ocupació carolíngia, al principi del segle IX, i arribava fins a l'inici del XIV, quan el poble medieval, a redós de l'església parroquial de Sant Pere de Roda, amb la seva la fortificació annexa, va ser destruït (1314).
Però els descobriments d'un camp de sitges en ple sector iber, que s'ha datat del segle VII dC, i d'una necròpolis del mateix període cronològic just davant de la muralla més exterior, així com la datació d'aquesta mateixa muralla (per la tècnica constructiva i altres evidències) en aquest mateix moment o de poc abans, fa que poguem parlar avui, sense por a equivocar-nos, d'una segona vida per al jaciment de l'Esquerda. Perquè ara ja no hi ha dubte que hi hagué també un poblat en època visigòtica, amb una enorme muralla que tancava l'enclavament i que es va construir davant l'antiga muralla iber, en aquells moments ja completament anorreada i en desús.
Aquests dies els arqueòlegs han acabat de treure a la llum tot el tram de muralla d'època visigòtica del sector de més a ponent. Aparentment, la muralla mor just a l'espadat que cau a plom sobre el Ter.



Excavant l'extrem de ponent de la muralla

El mateix sector mirant vers llevant
En primer terme, una de les torres d'època
carolíngia, parcialment enderrocada

El tram de muralla ja consolidat, el de més a llevant


La fortalesa o civitas de Roda, que ja era dempeus al segle VII, va ser novament ocupada arran de la conquesta carolíngia, com testimonien les cròniques i els annals francs i els vells pergamins que s'han conservat d'aquesta època, i també la troballa, el 2012, prop de la muralla exterior, d'un diner de Lluís el Piatós. Aleshores es va refer o restaurar la muralla i es construïren torres de reforç, quadrades, de grans dimensions, integrades a la muralla d'època visigòtica.   

dissabte, 16 d’agost de 2014

IMATGES DEL MAS PUIGFERRAT, SANTA MARIA DE MERLÈS (LLUÇANÈS)


Fins ara m'ha interessat ben poc, i m'he ocupat també ben poc, d'estudiar els orígens del cognom i la família Puigferrat. Fa uns anys ja vaig localitzar el mas del qual procedim tots els pocs Puigferrats escampats pel món. Avui, he passat prop de Santa Maria de Merlès, i ho he aprofitat per fer algunes fotografies d'aquest antiquíssim mas existent ja al segle XII i ara un simple masoveria, deshabitada des de fa anys. A causa del seu abandonament, l'edifici es troba en força mal estat. L'actual construcció data probablement del segle XVII. En les fotos es pot veure que el mas, fent honor al seu nom, és construït sobre un turonet, el Puig Ferrat, situat a la riba dreta de la riera de Merlès -venint de la carretera de Prats, poc després del temple parroquial de Santa Maria- en un paratge bellíssim, enmig de la vall.


Rètol a la carretera de Santa Maria de Merlès a Puig-reig




L'abandonament  i la degradació de l'edifici són evidents


El mas s'aixeca sobre un turonet, el Puig Ferrat


El paisatge que envolta la casa és d'una gran bellesa



dissabte, 17 de maig de 2014

UNA NOU LLOC WEB: MONESTIRDERIPOLL.CAT



Des d’aquesta setmana és obert el lloc web monestirderipoll.cat.  N’hem portat la coordinació i també signem els textos, la historiadora de l’art Marta Crispí i jo mateix, que vam rebre l’encàrrec de la parròquia de Santa Maria de Ripoll.  

Aquest projecte ha estat tot un repte, perquè el monestir de Ripoll és un edifici molt complex, on conviuen un cenobi medieval i una església abacial que, en gran part, és resultat de la intervenció de l’arquitecte Elies Rogent al segle XIX, amb elements tan singulars com la portalada o un fons riquíssim de manuscrits procedents del seu escriptori. Tot plegat en fan un lloc únic, de visita obligada per als amants de l’art i de la història de Catalunya. I parlar de Ripoll també vol dir evocar la figura de l’abat i bisbe Oliba i el seu llegat. Però creiem que l’esforç ha valgut la pena. A partir d’ara, tots els interessats en el monestir ja tenen el seu lloc web de referència.


Pàgina inicial

dilluns, 10 de juny de 2013

LA TOSSA DE MONTBUI. UN CASTELL DE L'ANY 1000 A LA FRONTERA AMB AL-ANDALUS







El conjunt monumental de la Tossa de Montbui (Santa Margarida de Montbui, Anoia) constitueix un exemple molt rellevant de vilatge alt medieval encimbellat. En plena antiga marca o frontera amb Al-Andalus, ocupa el darrer contrafort de la serra de Miralles, un indret des del qual es domina tota la conca d'Òdena. Al capdamunt del turó s'aixeca un castell de poc abans de l'any 1000 i vora seu l'antiga església parroquial de Sant Maria de Montbui, un temple d'estil romànic llombard datat del principi del segle XI. Fins a la punta del turó s'estén un pla llarguerut, de fàcil defensa gràcies als espadats i que sens dubte va acollir en els segles X i XI un petit poble o nucli habitat, ara desaparegut.  Al bell mig hi ha una cisterna. La Tossa és un castell refugi molt semblant als d'Olèrdola o Tona.




Una situació estratègica excepcional
Al segle X la conca d'Òdena era una de les portes d'entrada a Catalunya, una terra de pas solcada per d'alguns dels camins que des de la frontera amb Al-Andalus permetien l'accés a l'interior dels comtats. Moltes de les ràtzies d'Almansor i d'Al-Malik van penetrar a Catalunya per aquí, bé per dirigir-se cap al Bages, per atacar Manresa, bé per seguir el curs del riu Anoia fins a Martorell per, finalment, arribar a les envistes de la ciutat de Barcelona. En el darrer atac andalusí al cor de Catalunya, del 1114, la tropes almoràvits seguiren la mateixa ruta.
Des de la Tossa es controlava perfectament el territori de la Conca i les diferents vies que la travessaven, i s'albiraven també totes fortaleses veïnes, que, plegades, conformaven una malla molt densa amb l'objectiu de defensar la marca.


Façana de llevant de la torrassa


El castell
El castell de Montbui és un dels més antics de l'Anoia. Tenim notícies del seu terme des del 937 i de la fortalesa des del 960. L'actual construcció és una mica més tardana, feta a instàncies del bisbe de Vic Fruià, senyor del lloc, entre el 972 i el 993. De la fortalesa del segle X en resta, fonamentalment, un torrassa, un interessantíssim edifici, únic a Catalunya per la seva antiguitat i tipologia. És de planta rectangular, d'uns 15 m de llargada per 9 m d'amplada, de planta baixa, pis o aula principal, i terrassa superior, aquesta darrera no conservada. Presenta la singularitat que els seus quatre angles són roms, cosa que en millorava les condicions de defensa: enfortia l'estructura de l'edifici contra qualsevol impacte d'un projectil i n'evitava els angles morts. Era un edifici pensat per fer-hi residència, no una simple torre de defensa. Els seus constructors probablement s'inspiraren en els palaus urbans de comtes i bisbes d'aquell mateix moment. Es creu que el portal originari es correspon a l'obertura que es desclou a la façana de llevant, a l'altura del primer pis.


Façana nord de la torrassa, amb un gran finestral o porta

El castell, però, no es limitava a aquesta torrassa, ocupava una superfície molt més gran. Al vessant nord del turó, a pocs metres de la torrassa, hi ha vestigis d'una muralla que deu correspondre a un tram del que havia estat un ampli recinte jussà, ara desaparegut.


La muralla del recinte jussà


L'església
Igual d'interessant és l'església parroquial de Santa Maria. És un temple de planta basilical, de tres naus, construït en els primers decennis del segle XI, encara que algun autor considera que ja va ser començat al final del segle X. Les naus, cobertes amb voltes de canó, estan separades per arcs de mig punt que es recolzen sobre columnes cilíndriques amb capitell i àbac, excepte el tram de més a ponent, en què hi ha pilars rectangulars. Sengles absis semicirculars, amb la típica decoració del romànic llombard, d'arquets cecs i bandes, capcen les naus, aixoplugades per una teulada de lloses a dos vessants. L'actual porta de la façana de migdia data del segle XV o XVI i substitueix la primitiva. 


Interior del temple


Els absis, amb la típica decoració llombarda 

Al final del segle XVI s'afegí al cantó nord una capella lateral dedicada al Roser i al segle XVII, sobre el mur de ponent, un campanar d'espadanya de grans dimensions, que dóna a l'església un perfil molt característic.


Nau lateral de migdia


La gran espadanya sobre el mur de ponent

Una imatge de la Mare de Déu, sota l'advocació de Nostra Senyora de Gràcia, presideix l'altar major. La peça actual és una obra de l'escultor Àlex Masalles, que substitueix la imatge anterior, robada el 2004. Aquesta, al seu torn, era resultat de la profunda restauració que l'escultor vigatà Pere Puntí va fer de l'antiga -una talla gòtica del final del XIII o principi del XIV- després de la Guerra Civil.



dimarts, 21 d’agost de 2012

LA CATEDRAL DE VALÈNCIA, UN MAGNÍFIC EDIFICI A DESCOBRIR


La catedral des de la plaça de la Verge, amb la portalada dels Apòstols
                                               
Recentment he tingut l'oportunitat de visitar la catedral de València, que s'alça en ple centre del que havia estat la ciutat medieval, en l'espai de l'antic fòrum romà, i en part sobre el solar que va ocupar la basílica paleocristiana i la mesquita major. És, sens dubte, l'edifici més sobresortint de la ciutat i un compendi de l'art valencià d'entre els segles XIII al XVIII, en el qual treballaren els millors artistes de cada moment. Una visita a la Seu és un veritable passeig per la història de l'art i un gaudi: les formes arquitectòniques, la llum, el mobiliari i la decoració pictòrica i escultòrica de totes les èpoques, en perfecta simbiosi, no deixen ningú indiferent. La restauració dels darrers anys li ha retornat la seva esplendor i en fa un lloc de visita obligada per tots els amants de l'art medieval.

L'església es va començar a construir a partir del 1262 i com totes les catedrals la seva edificació es va allargar durant moltes generacions, si bé en allò essencial el temple es va poder donar per acabat al final del segle XV. És un edifici realment únic en el context del gòtic català, en què es percep perfectament l'influx de les empreses de la Catalunya Nova i el Llenguadoc, i dels edificis cistercencs, i alhora l'arribada dels models de les catedrals franceses (la capçalera amb deambulatori i capelles radials; la portada dels Apòstols). També alguns autors hi han vist la influència de l'arquitectura dels ordes mendicants, sobretot d'esglésies italianes, per exemple en la poca diferència d'altura entre la nau central i les dues laterals, que tendeix a crear un espai únic que facilita la predicació. El resultat és una mixtura perfecta. 

Interior de la nau central
Creuer i cimbori des del Miquelet



Els pinyolets de l'edifici són, sens dubte, la portada del Palau o de l'Almoina, a l'extrem de migdia del creuer, que segueix el model de la portada dels Fillols de la Seu Vella de Lleida; la porta dels Apòstols a l'altre cap del creuer, exemple de gòtic radiant; la llanterna o cimbori vuitavat que s'alça al tram del creuer de davant el presbiteri major, començat a mitjan segle XIV, un veritable repte tècnic resolt admirablement; la capella del Sant Calze o sala capitular, coberta amb una volta estrellada (1356-1369); i la torre campanar vuitavat (iniciat el 1381), conegut com el Miquelet, de 51 m d'altura. També és notabilíssima la façana major barroca, de la primera meitat del segle XVIII.


Porta de l'Almoina


Detall del cap d'un apòstol de la portalada del mateix nom,
ara traslladat al Museu Catedralici


El Miquelet i la façana major barroca


Però el que em va deixar més bocabadat va ser la decoració renaixentista dels plements de la volta de creueria del presbiteri major, descoberta el 2004 després de segles d'haver restat oculta per una volta barroca més baixa. Es tracta d'unes pintures al fresc d'àngels músics, obra dels mestres italians Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano, de 1472-1481, fetes per encàrrec del bisbe Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que testimonien, un cop més, que València va ser la porta d'entrada del renaixement als països de la Corona d'Aragó i als altres regnes hispànics. 

Un dels àngels músics del presbiteri major, obra dels pintors italians Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano (1472-1481) (Foto ©  Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals)
I
El tema dels àngels músics lloant la Mare de Déu també apareix al timpà del portal dels Apòstols, fet uns dos-cents abans, i no deixa d'impressionar el tractament radicalment diferent dels dos conjunts.