A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ


Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.



ESDEVENIR HISTORIADOR
Sóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).
El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.
L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.
En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre els segles XVIII, XIX i XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir del 2010 també m'ha permès encetar altres camins, com ara el de fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.


dimarts, 12 d’octubre del 2010

LES CREUS DE LES SANTES MISSIONS, DECLARADES "SÍMBOLS FRANQUISTES"


Aquests darrers dies la institució Memorial Democràtic, depenent de la Generalitat de Catalunya, ha donat a conèixer un primer inventari de la simbologia franquista encara existent a Catalunya (a excepció de la ciutat de Barcelona, que té el seu propi cens). S'han catalogat 3.647 símbols d'aquesta mena. Els autors de l'estudi han establert diverses classes o tipologies de símbols de la dictadura, una d'elles, les creus, i dins d'aquesta categoria, hi han inclòs algunes creus commemoratives de santes missions o predicacions populars celebrades a la postguerra. De manera ben desafortunada, perquè l'inventari, de fet, equipara aquest tipus de creus a les creus memorial en honor a los Caídos (que són tractades, barrejades, dins la mateixa tipologia "Creus").

El text que, a l'inventari, acompanya cada fitxa dedicada a una creu que commemora una santa missió, diu el següent:

"Final de la Segona Guerra Mundial. El règim desenvolupa la seva faceta religiosa i catòlica i oculta la més feixista. Les Santes Missions foren plantejades pel règim franquista com una eina per mitjà de la qual estendre la seva ideologia i el retorn a la vida cristiana, que es considerava essència de la nació. L’església va propagar durant els anys de la postguerra arreu del país les missions populars, exercicis espirituals i la consagració de monuments, que tot i que eren esdeveniments religiosos, estaven emparats per les autoritats civils i militars, les quals mobilitzaven el poble per assistir a aquests actes".

Qui llegeixi aquest text podria arribar a pensar que les santes missions eren actes religiosos de masses planificats pel Movimiento. Es presenta l'Església com una eina a mans de la dictadura que seguia, fins i tot en cas de la decisió de fer una santa missió, els dictats de les autoritats civils i militars. En una espècie de connivència perfecta. Més encara, si no se sap res de les santes missions, lleguint el text hom pot arribar a creure que les santes missions van néixer a l'escalf del franquisme (és a dir, que abans de la Guerra Civil no es feien santes missions): cosa absolutament falsa perquè tenen una tradició de segles dins el catolicisme, almenys des del segle XV. Sant Vicent Ferrer en va predicar una a Vic el 1409.

I és que una cosa és que les autoritats franquistes participessin, joioses, en aquest tipus d'actes, i hi donessin tot tipus de facilitats, o que les santes missions s'accentuessin en els anys de la postguerra, i una altra molt diferent passar a considerar les creus commemoratives de les santes missions "símbols franquistes" (amb el que això comporta de pejoratiu).

I aquí arribem al cap del carrer: fer un inventari dels símbols franquistes no és exercici neutre i s'ha de fer amb molta cura. Sinó, portant el criteri que s'ha seguit a l'extrem, podríem arribar a declarar totes les creus eregides als anys quaranta i cinquanta del segle XX "símbols franquistes". Perquè, en aquells anys, les autoritats franquistes participaven en tots els actes religiosos rellevants, que veien amb molt bons ulls, i van contribuir al finançament de nombrosos monuments religiosos.

Em sabríeu dir quina diferència hi ha entre les creus de santes missions que inclou l'inventari de la Generalitat i la creu que reprodueixo aquí a sota en dues fotografies (la d'una santa missió celebrada a Tona el 1929)?



Tona, santuari de Lurdes. Creu de la santa missió de 1929.


Cap. La tipologia és exactament la mateixa (això sí, la inscripció de les de la postguerra sol ser en castellà). I, en canvi, unes, segons els que han fet l'inventari, són "símbols franquistes".... La de Tona, per la seva data, no pot pas ser-ho: s'hauria anticipat als fets!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada